Sortir de l'armari (CAT)

Avui fa un any escribia això al meu diari:

Em cau el cabell.He passat moments molt difícils.El diumenge al matí, quan em vaig llevar  i vaig veure el llit ple de cabells em vaig angoixar molt. De cop, em vaig sentir com si fos la Cenicienta i m’haguesin donat les dotze. La carroza s’estava transformant en carabassa i havia de fugir de la casa abans que tothom se n’adonés. 
Es el signe més evident que tot això és veritat. Penso que no podré tenir relacions emocionals i sexuals amb ningú ara que faré pena. Em costa sortir al carrer i fer coses. Es un pal molt gran. Potser un cop hagi caigut tot m’hi acostumaré, però m’adono que no vull que se sàpiga.
Em sembla que estic defugint la realitat de la malaltia. Jo no puc evitar que se sàpiga i que sigui i serà, per sempre més, una marca important a la meva vida. Em fa por no poder fer res públic, perquè no m’agradi (a mi mateixa) ni als demés. Em sento insegura, observada, alienada. Hi ha un munt de coses que em ve de gust fer, sortir al carrer, ballar, inscriure´m a cursos, presentarme a entrevistes. Vull fer coses que m’omplin, però jo mateixa em freno de fer-les. Això no és afrontar la malaltia. Afrontar la malaltia és donar-li veu. Com a mínim, si jo surto a la llum pública, potser puc ajudar a que sigui més 'normal' veuren´s i acceptar-la. I si, em tocarà lidiar amb les reaccions de la gent, però potser és millor això que intentar fer veure que aquí no passa res, o que no existeix.´

Aquell dia, vaig decidir que sortiria al carrer (amb mocador i sense).

M'ha costat un any voler sortir de l'armari -internauta- del càncer.

M'ha costat molts mesos començar a escriure aquest blog. No tenia un exèrcit d'amics al meu costat, ni parella, ni una gran familia, o companyes de feina a qui actualitzar amb novetats. Els batallons de llaços rosa em feien més aviat grima i exposar intimitats del meu cos vulnerable, o descriure processos del tractament amb pèls i senyals --per a qui i per qué si cada experiència és diferent i ve determinada per la pròpia subjectivitat?-- em semblava contraproduent. 

Tanmateix, l'experiència del càncer m'ha obert els ulls a una realitat.. el meu cos, i el de totes, està atravessat per lectures alienes que ens subjecten.
Amb càncer o sense, un any després del tractament, o després de 3 o de 10, decideixo sortir de l'armari com a OncoGrrrl. 

Ser OncoGrrrl és, per a mi, una actitut política. Fruit d'una experiència personal reveladora. --i no, no he après a valorar lo important de la vida, o a llevar-me cada dia de bon humor i saborejar els menjars, ni he deixat de beure o fumar, ni m'he connectat amb l'essència de la consciència de l'amor universal.. no. que va. 
però ha estat un viatge increíble; al moll de les dinàmiques i opressions normatives, del patriarcat, del capitalisme i del pamfleteo ying yanguero.

M'ha acostat a dissidents corporals, a desviades, a dissidents sexuals, a paries, a figures extranyes, alienes a la norma... perquè la gent de dins la norma no entenien que m'ofusqués amb la mirada aliena, no entenien quan els deia que estaba invisibilitzada, no entenien que qüestionés tot el llenguatge bèl.lic, no entenien que sentís ràbia i volgués criticar el sistema mèdic en comptes d'acomodar-me a prescripcions si o si, no entenien que no volgués fer meditació amb quarzs. No entenien que no volgués 'aparentar' normal, no estava normal. 
Estava plenament ANORMAL. I plenament conscient de ser-ne.

I perquè vull continuar sent-ho i aferrar-me a la visió perifèrica, decideixo mantenir-me Onco Grrrl. 

Com a acció política, fruit d'allò més íntim i personal, però política.