Alonsitis

OncoGrrrl. (def.)- Mujer valiente, determinada, generosa y con espíritu crítico que decide construir alternativas frente al cáncer. 

La primera OncoGrrrl que conocí fue Usted. Yo tenía 4 años y recuerdo la peluca de mi abuela y la cafetería de St. Pau. Postres deliciosos y conversaciones eternas entre mi mamá y mi abuela sobre la doctora Alonso. 30 años después, he tenido la suerte y el honor de volverla a encontrar.
Gracias por acompañarme.

......

Potser fer pública la nota d'agraïment i comiat amb la meva oncòloga està al límit del que 'es pot' o 'no es pot' fer. Carajo. Després de tota una vida dedicada a tractar persones amb càncer, el que menys, és rendir-li homenatge públic. Ella va salvar la meva àvia d'un càncer d'ovari als 80. Quan ma mare va saber que la meva metge seria ella, va ser com si ja estigués curada. Les visites amb ella han estat plenes de rialles còmplices i ànims. 'eres fuerte y joven, y con una caeza como la tuya, esto lo superarás, chavala'--'ya sé que has dedicido no hacerte mastectomía salga lo que salga en el estudio, pero yo creo que no va a hacer falta, el trastu da muy buenos resultados'  'no dejes que el cáncer te impida hacer nada de lo que tenías previsto'-- 'ahora a seguir disfrutando de la vida'. Han estat frases que, durant aquests mesos, m'han donat molta molta més força i empenta de la que jo mateixa pensava que tindria.

Recordo la primera vegada que la vaig veure. No sé perquè em fa la sensació que estàvem soles a la sala, tot i que sé que ma mare m'ha acompanyat cada dia del món a veure-la. Recordo mirar-li les mans i pensar.. carai, és gran. En el moment que va obrir la boca i em va mirar als ulls, em va transmetre més seguretat que ningú.

Amb la seva jubilació perdem una gran persona i una enorme professional. També tinc la intuició que tanquem un cercle. La seva vida professional, i l'herència del càncer a la familia.

Tinc Alonsitis. - un dels nous metges em diagnostica el mateix que a totes les persones que la dra. Alonso visita. El millor diagnòstic que m'han fet aquest any.

Hasta siempre jefa!

Filosofia de la mort i la vida

Jean Luc Nancy deia que en la mort dels altres ens adonem de la nostra finitut. És el moment en què ens adonem que la lluita per ser reconegut perd tot el sentit. Planteja la mort com a únic punt de trobada, perquè ens allibera del pes dels egos.

Avui, l'entenc.

Aquesta tarda, les màquines de la ràdio s'havien aturat i la sala d'espera per entrar al tractament estava plena. Normalment no tinc massa temps de xerrar amb altres compis de radio, però avui, he pogut conèixer millor una amiga i la seva mare.

La seva història m'ha arrancat de cuajo del núvol on m'havia instal·lat darrerament. La familiaritat amb l'hospital, les anècdotes diàries, el saber-me neta i creure´m salvada, les ànsies de tirar endavant i rependre la vida 'normal' i les preocupacions idiotes que van tornant a omplir el meu cap (si tinc pels a les cames o no, què faré el cap de setmana o si he acabat de llegir o no el text per la meva classe per skype a Davis)  m'havien distanciat del que és a l'arrel de tot. La mort. I la vida. O la possibilitat de la mort i la llivianesa amb que sovint, passo per la vida.

De cop, penso en la vulnerabilitat dels cossos, en l'energia que invertim a cada moment per mantenir-nos aferrades a coses boniques malgrat els tràngols de la malaltia, en la ràbia i la por de sentir-te sol davant la incertesa, la preocupació de les nostres mares que ens veuen patir i tenen por de pèrdre'ns. I entenc el que Nancy deia.

Sento impotència per no saber com oferir suport o energia a qui ho necessita més, sento vergonya i enuig amb mi mateixa, per la facilitat amb què banalitzo, potser per sobreviure, el que significa viure o morir, i sento unes ganes gegants de connectar-me amb la vida i amb totes les qui, com jo, passen per aquests moments.


Penso en tu, i en totes nosaltres.