Jean Luc Nancy deia que en la mort dels altres ens adonem de la nostra finitut. És el moment en què ens adonem que la lluita per ser reconegut perd tot el sentit. Planteja la mort com a únic punt de trobada, perquè ens allibera del pes dels egos.
Avui, l'entenc.
Aquesta tarda, les màquines de la ràdio s'havien aturat i la sala d'espera per entrar al tractament estava plena. Normalment no tinc massa temps de xerrar amb altres compis de radio, però avui, he pogut conèixer millor una amiga i la seva mare.
La seva història m'ha arrancat de cuajo del núvol on m'havia instal·lat darrerament. La familiaritat amb l'hospital, les anècdotes diàries, el saber-me neta i creure´m salvada, les ànsies de tirar endavant i rependre la vida 'normal' i les preocupacions idiotes que van tornant a omplir el meu cap (si tinc pels a les cames o no, què faré el cap de setmana o si he acabat de llegir o no el text per la meva classe per skype a Davis) m'havien distanciat del que és a l'arrel de tot. La mort. I la vida. O la possibilitat de la mort i la llivianesa amb que sovint, passo per la vida.
De cop, penso en la vulnerabilitat dels cossos, en l'energia que invertim a cada moment per mantenir-nos aferrades a coses boniques malgrat els tràngols de la malaltia, en la ràbia i la por de sentir-te sol davant la incertesa, la preocupació de les nostres mares que ens veuen patir i tenen por de pèrdre'ns. I entenc el que Nancy deia.
Sento impotència per no saber com oferir suport o energia a qui ho necessita més, sento vergonya i enuig amb mi mateixa, per la facilitat amb què banalitzo, potser per sobreviure, el que significa viure o morir, i sento unes ganes gegants de connectar-me amb la vida i amb totes les qui, com jo, passen per aquests moments.
Penso en tu, i en totes nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada